| Sento una veu dins meu
|
| Que no sé si és mora o és gitana
|
| Sento una veu dins meu
|
| Que no sé si és jueva o catalana
|
| Sento una veu que és trista
|
| Però que olora amb pólvora feta de vida
|
| Sempre vaig Rambla avall
|
| I tombo pel carrer Hospital
|
| Puc remar pel Raval
|
| O bé arribar-me a la Reial
|
| I a cada cantonada
|
| Sento dins la fosca que una veu s’amarga
|
| Sento una veu que plora
|
| Que plora pels carrers de Barcelona
|
| Tiro cap a esquerra i dreta
|
| Sempre per la banda estreta
|
| No em puc fiar de la vista
|
| Si faig el camí del turista
|
| I sento la veu més dolça, que em diu:
|
| «vine, perde’t pels carrers de Barcelona»
|
| I sento la veu més forta, que em diu:
|
| «deixa la por, perd la vergonya!»
|
| Il-luminat amb boja pèrdua
|
| Sempre tombo cap a mar
|
| Allà on tota ciutat comença
|
| I on el cau no han foradat
|
| I espero que arribi la fosca
|
| Per veure si la veu és balladora
|
| I és que Barcelona s’amaga
|
| Però de nit l’he vist ballar
|
| Com una gitana
|
| «Vine cap aquí, vine cap aquí!»
|
| Cantonada a cantonada
|
| «Vine cap aquí, vine cap aquí!»
|
| Pels de fora es posa guapa
|
| «Vine cap aquí, vine cap aquí!»
|
| Cantonada a cantonada
|
| «Vine cap aquí, vine cap aquí!»
|
| Jo la busco i ella s’amaga
|
| Té molta cara
|
| Té poca vergonya
|
| Com camela quan remena, Barcelona |