| El sol esgota les últimes hores, |
| la nit proclama el setge a una altra |
| ciutat. |
| Tan sols la runa dóna imatges |
| del que només algú coneix: la realitat |
| però no hi és…no… |
| no hi és…no… |
| La sort és ara l'única esperança |
| d’un poble encara lluny d’entendre res. |
| Hores de calma, quan els crits callen |
| per buscar algun record del que un dia |
| va ser |
| però no hi és…no… |
| no hi és…no… |
| I avui em sembla entendre |
| que la vida és més que això, |
| que només cal saber com |
| parar el sistema. |
| Em sembla entendre |
| que la visa és més que això, |
| que només cal saber com |
| parar l’esperit de destrucció. |
| Com amb la força algú pot fer seu |
| tot el que ha desitjat sense ni dubtar. |
| Com si algú plora tu no pots veure, |
| l’instint s’ha d’imposar per sobre el |
| capital, |
| i et sentiràs viu… |
| et sentiràs viu… |
| I avui em sembla entendre |
| que la vida és més que això, |
| que només cal saber com |
| parar el sistema. |
| Em sembla entendre |
| que la vida és més que això, |
| que només cal saber com |
| parar l’esperit de destrucció. |